La fotografia sorgeix com una nova forma de veure la realitat dels artistes. Un dels antecedents de la càmara fotogràfica és la càmera fosca, un instrument òptic que permet obtenir una projecció plana d'una imatge externa sobre la zona interior de la seva superfície. Va constituir un dels dispositius que van conduir al desenvolupament de la fotografia. Els aparells fotogràfics actuals van heretar la paraula càmera de les antigues càmeres fosques. Consisteix en una caixa tancada i un petit forat pel qual entra una mínima quantitat de llum que projecta a la paret oposada la imatge de l'exterior.
 |
| Esquema d'una càmera fosca |
Probablement la càmera fosca no va tenir un inventor concret: qualsevol habitació on hi hagués un forat en una porta o finestra podia actuar com a càmera fosca sense que ningú ho pretengués. Així l'observació per uns i per altres d'aquest fenomen va donar lloc a la generalització del seu coneixement. Va ser utilitzada antigament com a ajuda per al dibuix. La imatge, projectada sobre paper o un altre suport, podia servir de pauta per dibuixar sobre ella.
Gerolano Cardamo va suggerir una important millora: una lent en l'obertura de la càmera, anteriorment era un simple orifici. Durant el segle XVII, la càmera que fins a aquest moment era una habitació com a tal es transforma en un instrument portàtil de fusta. Johann Zahn va transformar aquesta caixa en un aparell semblant a l'usat en els principis de la fotografia. En aquest segle els científics continuaven experimentant amb sals de plata, notant com s'enfosquien amb l'acció de l'aire i del Sol, sense saber que era la llum la que els feia reaccionar, fins que científics com el suec Carl Wilhelm Scheele i el suís Jean Senebier van revelar que les sals reaccionaven amb l'acció de la llum. Al 1685, d'acord a tractats publicats per Zahn, la càmera ja estava llesta per a la fotografia; però encara no es podien fixar les imatges.
Al 1777, el suec Carl Wilhelm publica el seu tractat sobre les sals de plata l'acció de la llum, en llatí i alemany; en 1780 en anglès, i un any més tard en francès. Al 1801, pocs anys abans de la seva mort, l'anglès Thomas Wedgwood va fer nous descobriments per capturar imatges, sense aconseguir fixar adequadament.
A principis del segle XIX, l'any 1824, el científic francès Nicéphore Niepce va obtenir unes primeres imatges fotogràfiques, inèdites. La fotografia més antiga que es conserva és una reproducció de la imatge coneguda com Vista des de la finestra a Le Gras, obtinguda el 1826 amb la utilització d'una càmera fosca i una placa de peltre recoberta en betum.
 |
| Primera fotografia |
Quan Niepce va començar les seves investigacions necessitava una mica més de vuit hores d'exposició, a plena llum del dia, per obtenir les seves imatges. El 1827, Niepce entra en contacte amb Daguerre, qui s'interessa pel seu invent i insisteix en un acord de treball perquè li reveli el seu procediment, el qual aconsegueix signar amb Niepce poc abans de la seva mort en 1833. Des de llavors, Daguerre continua els seus experimentacions, tornant a l'ús de les sals de plata que havien estat desestimades per Niépce, i en 1839 fa públic el seu procés per a l'obtenció de fotografies sobre una superfície de plata polida, a la que va denominar daguerreotip.
 |
| Un dels primers daguerrotips experimentals |
Resolia alguns problemes tècnics del procediment inicial de Niepce i reduïa els temps necessaris d'exposició, per fer-lo més adequat a les finalitats del retrat de persones. Mentre Daguerre perfeccionava el seu sistema, Talbot va desenvolupar un procediment fotogràfic que consistia en utilitzar un paper negatiu a partir del qual podia obtenir un nombre il·limitat de còpies. Talbot va descobrir que el paper recobert amb iodur de plata resultava més sensible a la llum si abans de la seva exposició es submergia en una dissolució de nitrat de plata i àcid gàl·lic, dissolució que podia ser utilitzada també per al revelat de paper després de l'exposició. Un cop finalitzat el revelat, la imatge negativa se submergia en tiosulfat sòdic o hiposulfit sòdic per fer-la permanent. El mètode de Talbot, anomenat calotip, requeria exposicions d'uns 30 segons per aconseguir una imatge adequada en el negatiu. Tant Daguerre com Talbot van fer públics els seus mètodes el 1839. Aquest mateix any John Eilliam Herschel dóna el nom de "fotografies" a les imatges fixes.
 |
| Fotografia colorejada a mà |
Per captar les imatges es va emprar la càmera fosca que va experimentar constants millores en el seu disseny i grandària, així com en les lents òptiques o objectius utilitzats, a causa de les aportacions de diferents investigadors. Els procediments fotogràfics utilitzats durant el segle XIX van ser molt diversos, començant pel daguerreotip, i el calotip. A partir de 1855 va triomfar el sistema dels negatius de col·lodió humit, que permetien positivar moltes còpies en paper a l'albúmina, amb gran nitidesa i àmplia gamma de tons. Tots aquests sistemes es basaven en processos artesanals, i requerien destreses manuals significatives per part dels fotògrafs, així com coneixements pràctics de química i física. Després de 1880 es van desenvolupar les noves plaques seques al gelatinobromur, que podien ser produïdes de manera industrial i comercialitzades sense limitacions. Els fotògrafs compraven caixes de plaques verges, ja sensibilitzades, a punt per carregar en xassís i ser exposades a la cambra. També eren plaques de vidre; però aviat va començar a usar-se el suport flexible de pel·lícula de nitrat. Tampoc s'ha d'oblidar les aportacions de George Eastman i la casa Kodak, que permeten concloure el camí cap a la instantània fotogràfica. A partir de 1888, Kodak va treure al mercat una càmera que utilitzava rodets de pel·lícula enrotllable, en lloc de plaques planes.
 |
| La càmera més gran del món |
Al començament del segle XX la fotografia comercial va créixer amb rapidesa i les millores del blanc i negre van obrir camí a tots aquells que no tenien el temps i l'habilitat per als tan complicats procediments del segle anterior. El 1907 es van posar a disposició del públic en general els primers materials comercials de pel·lícula en color, unes plaques de vidre trucades Autochromes Lumière en honor als seus creadors, els francesos Auguste i Louis Lumière. En aquesta època les fotografies en color es prenien amb càmeres de tres exposicions.
En la dècada següent, el perfeccionament dels sistemes fotomecànics utilitzats en la impremta va generar una gran demanda de fotògrafs per il·lustrar textos en diaris i revistes. Aquesta demanda va crear un nou camp comercial per la fotografia, el publicitari. Els avenços tecnològics, que simplificaven materials i aparells fotogràfics, van contribuir a la proliferació de la fotografia com un entreteniment o dedicació professional per a un gran nombre de persones.
