jueves, 8 de diciembre de 2016

Fonaments perceptius del cinema

Antecedents

El cinema, com a mitjà de captació del moviment i forma de narració, té uns antecedents llunyans en la història. Els primers intents de l'home per captar el moviment i plasmar-lo en una representació artística es remunten a les pintures rupestres i a les ombres xineses. Les primeres representacions plàstiques narratives són presents en l'art egipci, grec, assiri i romà, com és el cas de la Columna de Trajà on es narra de forma visual la conquesta de la Dàcia per l'emperador romà.

Utilitzada ja al segle XVI, la "càmera fosca" permetia la projecció d'imatges externes dins d'una càmera fosca. La precursora de la fotografia. De la mateixa manera que, un segle després, la llanterna màgica seria la precursora de les sessions de cinema, en projectar imatges sobre una superfície plana. Per tal de fer-les arribar a tots els llocs, els firaires viatjaven amb les seves llanternes deixant bocabadats els espectadors. Sobretot quan feien servir enginyosos dispositius mecànics destinats a manipular o fer girar vidres circulars, que feien moure les imatges.

Càmera fosca
Font

Un invent capital apareix al segle XIX: la fotografia. Per primera vegada, era possible impressionar i guardar una imatge del món que ens envolta. Però alguns fotògrafs no es van conformar amb les imatges fixes i van assajar amb la d'objectes en moviment, com en el cas de Muybridge. Fins i tot un d'ells, Marey, va arribar a utilitzar una espècie de fusell fotogràfic capaç de captar les diferents fases d'un moviment.

A llarg del segle, tot un seguit d'inventors construeixen aparells -meitat genis, meitat joguines-, que busquen produir la il·lusió del moviment. Es tracta del Taumàtrop, el Fenaquistoscopi (va ser la primera joguina òptica que permetia reproduir el moviment d'una imatge), el Zoòtrop (joguina òptica inventada per William George Horner el 1834 i distribuït el 1867. Es basa en el fenomen de la persistència de la visió o persistència retinal per crear la il·lusió de moviment, i funciona col·locant una seqüència d'imatges que mostra les diferents fases del moviment dins el cilindre del tambor) i el Praxinoscopi (joguina òptica constituïda per un tambor giratori, un cilindre central immòbil envoltat de miralls acoblats i una tira de 12 dibuixos fixada a la part interior del tambor que componen un moviment cíclic; de manera que quan gira el tambor, si es mira un dels miralls de l'interior, la successió d'imatges crea la impressió de moviment).
Fenaquistoscopi
Font
Taumàtrop
Font 

Zoòtrop
Font
Una variant d'aquest últim, el Teatre òptic, construït per Emile Reynaud, és el que més s'acosta al que serà el cinema. Per tal de produir una acció contínua, es projectaven llargues bandes de més de 500 transparències de dibuixos a partir d'un aparell cilíndric que, juntament amb la projecció d'una imatge de fons des d'una llanterna, proporcionava la projecció dels primers dibuixos animats.

L'origen del cinema

Eadweard Muybridge (pseudònim d'Edward James Muggeridge) va ser un fotògraf i investigador que va aprendre sobre el procés de col·lodió humit (una espècie de vernís que s'aplicava a les plaques i sobre aquest s'estenia l'emulsió química fotosensible).

El 1872, una polèmica enfrontava als afeccionats als cavalls de Califòrnia. Leland Stanford, ex governador de l'Estat i poderós president de la Central Pacific Railway, i un grup d'amics seus sostenien que hi havia un instant, durant el trot llarg o el galop, que el cavall no recolzava cap casc en el sòl. Un altre grup, del que formava part James Keene, president de la Borsa de San Francisco, afirmava el contrari. En aquesta època no es coneixia una manera de demostrar qui tenia raó, fins que Leland Stanford va idear un senzill experiment: Stanford va encarregar a Eadweard Muybridge, que tractés de captar amb la seva càmera el moviment del seu cavall de carreres Occident.

Sense molta confiança en el resultat, Muybridge es va prestar a fotografiar a Occident trotant a uns 35 km/h en l'hipòdrom de Sacramento. Va demanar als veïns de la zona que li prestessin molts llençols de color blanc i els va penjar entorn de la pista a manera de fons, sobre el qual destaqués la figura del cavall. Al maig de 1872, Muybridge va fotografiar el cavall Occident, però sense assolir bons resultats, perquè el procés del col·lodió humit exigiria diversos segons per a obtenir un bon resultat.

A l'abril de 1873 va produir els seus millors negatius, en els quals va ser possible reconèixer la silueta d'un cavall. Els seus primers intents havien fallat perquè l'obturador manual era massa lent per a assolir un temps d'exposició tan breu com precisava. Així doncs, va inventar un obturador mecànic, consistent en dos parells de fulles de fusta que es lliscaven verticalment per les ranures d'un marc i deixaven al descobert una obertura de 20 centímetres, per la qual passava la llum. Amb aquest sistema s'assolia un temps d'exposició record d'1/500 de segon.

Stanford, impressionat amb el resultat de l'experiment (conegut més tard sota el títol de "El Cavall en moviment"), va encarregar la recerca d'un estudi fotogràfic per a poder captar totes les fases successives del moviment d'un cavall. Els experiments es van reprendre en el reformat ranxo de Stanford durant l'estiu de 1878. Encara que amb una exposició lleugerament insuficient (a causa de les anteriorment esmentades dificultats tècniques de l'època), la sèrie de fotografies resultant mostrava clarament tots els moviments d'una euga de carreres.

Ja tenim, doncs, els tres elements que constituiran el cinema: la persistència de la visió, la fotografia i la projecció. Però faltaven dos més de fonamentals: la pel·lícula perforada i el mecanisme d'avanç intermitent que la mou. I va ser als EUA on, el 1890, es va solucionar el problema, de la mà del gran inventor Edison i de Dickson. 

El 28 de desembre de 1895 va ser una data molt important per al món del cinema, Al Grand Cafè, situat al Boulevard des Capucines a París, va marcar un abans i un després en la història. Louis i Auguste Lumière van mostrar públicament de manera comercial les meravelles del cinematògraf i l'impacte local immediat no va trigar a recórrer el món, aconseguint gràcies a la fama, imposar el nom de manera universal, superant fins als Estats Units al vitascopi, sent Thomas Alva Edison un personatge transcendental en l'invent del cinematògraf, ja que els germans Lumière van prendre com a referència un invent anterior al vitascopi, el kinetoscopi inventat uns anys abans per Edison.

Un dels primers fotogrames dels germans Lumière
Font

A partir de llavors, les pel·lícules que sempre veien eren fetes sobre moments quotidians, sobre la vida laboral o familiar. I va ser la màgia i la imaginació d'un altre home, Georges Méliès, que va salvar el cinema d'acabar com un invent més entre tants d'aquella època. Méliès va fer realitat els somnis de les persones, al mostrar-los en les imatges que es representen en una pantalla. Méliès és el primer inventor de ficcions. És més, de la ciència-ficció. "Viatge a la Lluna" (1902) i "Viatge a través de l'impossible" (1904) es troben entre les millors mostres de l'inventor dels trucatges. Un dels més habituals era fer desaparèixer coses o fer-les aparèixer de nou. Uns altres eren la sobreimpressió d'una imatge sobre una altra, les dobles exposicions o l'ús de maquetes.

La percepció en el cinema

La possibilitat de fer cinema ve a partir del descobriment de la persistència retiniana. És un fenomen visual descobert pel científic belga Joseph Plateau que demostra com una imatge roman a la retina humana una dècima de segon abans de desaparèixer completament. Això permet que vegem la realitat com una seqüència d'imatges ininterrompuda i que puguem calcular fàcilment la velocitat i direcció d'un objecte que es desplaça; si no existís, veuríem passar la realitat com una ràpida successió d'imatges independents i estàtiques. El cinema aprofita aquest efecte i provoca aquest "enllaç" projectant més de deu imatges per segon (generalment a 24), el que genera al nostre cervell la il·lusió de moviment.

Persistència retiniana
Font

Es tracta doncs de la combinació del principi de la llanterna màgica de Athanasius Kircher i d'un dispositiu que permet l'arrossegament intermitent de la pel·lícula. Un altre invent que fa possible l'aparició del cinema és la pel·lícula de cel·luloide que, en ser flexible, resistent i transparent, i per admetre les perforacions necessàries per a l'arrossegament, serà el suport utilitzat des de llavors. Un cop avançades les investigacions, el principal problema ocasionat per la pel·lícula de cel·luloide és el derivat de la seva condició altament inflamable.

La persistència retiniana crea, doncs, il·lusió de moviment.

La càmera descomposa la realitat en fotogrames, i després es fa una reconstrucció de la realitat mitjançant la il·luminació i passant els fotogrames a gran velocitat un darrere l'altre.